El gat marrameu de la Maria Coma

A la feina tinc el sà costum de cada dia fer després de dinar una sessió de podcasting del Delicatessen de l’Albert Puig (Icat FM de dilluns a divendres a les 21 hores). L’Albert creu força amb els artistes de casa i no es cansa de promocionar-los i recomanar-ne els seus favorits, entre els que es troba la Maria Coma, que debuta en solitari amb el disc Linòleum (és també la meitat dels u_mä, projecte que comparteix amb la seva parella, el Pau Vallvé). Pels qui no la coneixeu encara us penjo el vídeo de la cançò Gat, que recorda força els treballs artesanal del gran Michel Gondry.

P.D. Excusato il retardo

Destino: Woodstock

La setmana passada va fer 40 anys del mític festival de Woodstock, el primer macro festival de música rock i també el punt culminant de la cultura hippie dels seixanta. Durant els tres dies que va durar pel seu escenari van desfilar artistes de la talla de Jimmy Hendrix, Janis Joplin, The Who, Jeferson Airplane, Santana, etc.  Coincidint amb aquesta efemèride, divendres s’estrena Destino: Woodstock, del director de Brokeback Mountain i La Tormenta de Hielo, Ang Lee, que recrea en clau de comèdia aquells dies fonamentals per a la cultura pop. Pel que es pot veure al trailer promet bon rotllo i bona música.

Love of Lesbian a les festes de Sants

Són els Love of Lesbian el millor grup de pop de Barcelona?, el Santi Balmes és un dels millors lletristes del pop en castellà?, tenen un dels millors directes del moment? Aquestes i altres preguntes tenen resposta aquest divendres a les 22h al concert que dins de la programació de les festes del barri de Sants oferiran als jardins de Can Mantega. El seu darrer treball, 1999, no fa altra cosa que confirmar tot el que ja apuntaven en els anteriors i també deliciosos Cuentos para niños del Japón i Maniobras de escapismo. A Spotify els podeu escoltar.

Pearl Jam “The Fixer”

Per a alguns són uns dinosaures, màxims exponents d’un moviment que avui ja ningú recorda com el grunge, per a uns altres no són més que els Blur de Nirvana (i evidentment Nirvana serien els Oasis), però escoltant el seu nou single “The Fixer” un recobra bona part de l’energia teen de quan Perl Jam eren els reis amb aquells Ten i Vs gloriosos dels noranta. La cançò enganxa que donà gust i recorda alguns dels temes més energètics dels de Seattle com Spin the Black Circle o Do The Evolution. Tot plegat fa que estigui esperant en candeletes l’aparició del nou disc, Backspacer. Oh yeah!

Anatomía de un instante

Mai fins ara havia sentit un especial interés per la transició, el cop d’estat del 23-F o la figura política d’Adolfo Suárez, però en canvi si que em van agradar molt els dos anteriors llibres del Javier Cercas, Soldados de Salamina i la Velocidad de la luz, així que amb l’aval i la confiança que em donava l’escriptor de Girona vaig decidir donar-li una oportunitat a Anatomía de un instante durant el recent viatge pel Japó. La decisió ha estat del tot encertada, perquè el llibre m’ha atrapat des de pràcticament la primera pàgina amb la seva estructura de thiller conspiratiu. El llibre està molt ben documentat i a vegades costa seguir el fil de tants personatge simplicats en la trama colpista, però enganxa per uns personatges que Cercas dota d’una gran força dramàtica. Cercas contraposa la figura de tres “herois de la retirada”, a saber, Suàrez, Carrillo i Gutiérrez Mellado (els tres únics que van romadre asseguts a l’escó mentre les bales “zumbaban a su alrededor” durant l’assalt al Congrés), amb la de tres anti-herois, Armada, Tejero i Milans, de tots ells traça un perfil polièdric i ple de matisos. Encara que per la seva dimensió tràgica i per l’exhaustiu anàlisi psicològic que l’autor en fa, si el llibre té algún protagonista, aquest és sense cap mena de dubtes, l’ex president Suárez. Amb aportacions de caire personal i una estructura narrativa, que articulada sobre la figura de la repetició, dota a la narració d’un ritme àgil, Anatomía fascina tant pel què explica com per com ho explica. El llibre és pot llegir tant com una novel·la com una crònica periodística o un assaig, i totes les lectures són complementaries. Del tot recomanable.

Dia XIV: Kyoto-Barcelona

Pel darrer dia del nostre periple pel país del sol naixent -i mai més ben dit, perquè a les cinc de la matinada ja es ben bé de dia i en canvi a les sis de la tarda ja fosqueja, cosa que escurça molt els dies si no es matina- decidim apurar al màxim la nostra estada a Kyoto, per tal de poder veure quelcom més d’aquesta ciutat tan plena de patrimoni cultural. Optem per visitar el pavelló platejat, Ginkaku-ji, menys ostentós que el seu homòleg daurat, però que l’iguala o fins i tot el supera pel que fa als jardins que l’envolten. Amb autobús, i traient el màxim partit del nou passi de dia que hem comprat, ens dirigim a continuació a Nijo-jo, l’àntic castell que van ocupar els shoguns de la dinastia Tokugawa. El castell destaca especialment per les pintures amb pà d’or que decoren les parets de les estances i les portes corederes. La fusta del terra emet al caminar-hi un tènue nyigui-nyogui, que segons ens diuen està fet expressament per dotar el castell d’un eficient sistema d’alarma contra intrussos.

Per acomiadar-nos de Kyoto, fem una volta pel mercat de l’alimentació, ple de paradetes on venen bàsicament peix i fem les últimes compres, entre elles no podia faltar la samarreta de la selecció japonesa de futbol -a la botiga el Barça és de molt l’equip més ben repesentat-. El shinkansen ens porta ens menys de tres hores fins  l’estació de Tokyo, i d’allí cap a Narita i aquest conte ja s’ha fos.

Dia XIII: Kyoto (Nara)

Pràcticament com diu el tòpic “sacando fuerzas de flaqueza” i desafiant novament la calor, que pràcticament no ens ha abandonant tot el viatge, avui toca excursió fins a Nara, a una hora en tren de Kyoto. Aquesta ciutat va ser la primera i efímera capital imperial del país, abans de cedir el testimoni a la seva veïna Kyoto. Els principals punts d’interés de Nara, com no podia ser d’una altra manera temples i santuaris, s’alcen en un parc que està ple de cèrvols, alguns amb una cornamenta força destacable. El temple més famós de Nara és el de Todai-ji, que passa per tenir l’edifici de fusta més gran del món, el Daibutsu-den, a l’interior del qual hi ha un dels majors budes de bronce. Fem la volta completa al parc, hidratant-nos cada cert temps amb la seva dosi d’Aquarius pertinent, i acabem fent la visita al santuari Kasuga Taisha, l’accés al qual està ple de fanals de pedra. També a l’interior hi ha milers de fanalets de ferro.

Per dinar fem l’opció plat de cera, que vol dir triar un dels models de cera a mida real dels plats que serveix el restaurant, que resulta ser un sistema molt còmode pels turistes. Val a dir que els plats són exactament com les seves rèpliques de cera. Acostumen a ser plats sencills com tempures o arrós amb ou i carn, potser no gaire sofisticant, però almenys treu la gana i no resulta gaire car.

Ja de tornada a Kyoto aprofitem per anar tancant el tema compres  a les grans galeries comercials que hi ha entre els carrers Sanjo i Shijo. Els preus són potser fins i tot una mica més cars que a Barcelona, però per sort encara hi ha rebaixes. Sopem a prop de l’hotel, aquest cop sí amb english menu, i la veritat és que mengem força bé. Com que l’avió de tornada no surt fins a les 22h, encara aprofitarem demà per fer alguna visita més a Kyoto, abans d’agafar el shinkansen cap a Tokyo.

Dia XII: Kyoto

Avui ha estat un dia durillo i el cansament acumulat comença a notar-se a les cames, però a Kyoto hi ha molta cosa per veure i no tenim gaire temps, perquè demà volem anar a Nara. A la ciutat hi ha 1.600 temples budistes i 400 santuaris, 17 dels quals estan catalogats per la Unesco com a Patrimoni Mundial. No pretenem veure’ls tots, però tenim una llista llarga. Així que ens posem en marxa i ens dirigim al santuari de Heian, que té un dels millors jardins de la ciutat. Fem la ruta pel districte de Higashiyama , que ens permet veure alguns dels temples i santuaris més populars de Kyoto, com els de Chion-in o Yasaka-jinja, però sobretot el temple de Kiyomizu, que està al final d’un carreró ple de botigues i que és un dels principals punts d’atracció turística de la ciutat, tal i com ho certifica l’allau de turistes que hi trobem.

Tot i que els santuaris i temples estan envoltats d’arbres i vegetació, la calor apreta de valent, així que anem a buscar un bus en direcció a l’estació, que per cert és espectacular. Dinem en un restaurant d’aires espanyols en un dels pisos superiors de l’estació.  Si volem veure algun temple més no ens podem entretenir gaire, perquè a les cinc tanquen tots. Així que comprem el passi de dia del bus, que per 500 yens (uns 3,5€) et permet fer il·limitats trajectes, i ens dirigim cap al famós temple daurat, Kinkaku-ji. Abans, però, visitem el de Nishi Hogan-ji. Kyoto és una ciutat força gran i molt plana, que s’estructura en forma de quadrícula, amb llarguíssimes avingudes longitudinals, inspirant-se en el model de Xian, ciutat que va prendre com a referència en molts aspectes.

Avui anem a sopar amb una parella d’amics que també estan de ruta pel Japó. Triem un restaurant tradicional japonés que no té la carta en anglés i com acostuma a passar en aquests casos, per molta bona voluntat que hi posa el cambrer, no sabem ben bé que acabem demanant. Resulta ser ramen, fideus en caldo, guarnits amb vegetals diversos i porc. No està malament, però potser entraria millor a l’hivern. Per baixar el ramen anem a donar una volta per Gion i, miracle, veiem algunes geishes -o maikos, costa diferenciar-les- que van o venen de les seves cites. Ens sentim una mica ridículs i malament perseguint-les, però és el preu de la fama, en el fons també són a la seva manera unes estrelles.

Dia XI: Hiroshima – Kyoto

Comencem el dia fent la visita que teníem prevista fer ahir a la tarda però que a causa del baseball vam haver de posposar. Agafem el tramvia i ens dirigin cap  la zona del parc commemoratiu de la pau, que aplega tot un conjunt d’elements i edificis amb una alta càrrega simbòlica. A les 8.15h del 6 d’agost del 1945 l’avió de l’exèrcit del EEUU Enola Gay va deixar caure la primera bomba atòmica sobre un objectiu humà. En aquell instant la història de la ciutat d’Hiroshima va canviar per sempre i va esdevenir un símbol de l’horror més absolut, però també de l’esperança del renaixement. La nova Hiroshima té molt present aquell dia i ha esdevingut una veu autoritzada en les proclames d’abolició dels arsenals nuclears i a favor de la pau i la concòrdia mundials. L’anomenda cúpula de la bomba atòmica correspon a l’estructura i l’esquelet d’un dels pocs edificis propers a l’hepicentre de l’explosió que va quedar drets. Ja dins del parc són diversos els monumets i memorials que recorden les víctimes de la bomba, com per exemple el monument de la pau dels nens, que cada dia rep milers i milers de grulles de paper dels escolars japonesos, que amb aquest gest reviuen la petita Sadako Sasaki, una de les moltes víctimes dels efectes de la radiació. El museu commemoratiu de la pau fa un exhaustiu repàs de com es van produir els fets del 6 d’agost del 45, amb abundant material altament colpidor, com troços de roba de les víctimes o diversos estris que van rebre l’impacte directe de la llengua de foc que va seguir a l’explosió, així com l’explicació dels efectes de la radiació sobre les persones. Abans d’anar cap a l’estació, visitem encara el reconstruit castell d’Hiroshima.

Fem via cap a Kyoto en tren bala amb escala a Osaka. Ens allotgem al Kyoto Royal Hotel, que està força cèntric. Així que en seguida comencem a descobrir la que és de molt la ciutat més turística del país i també la que acull una major riquesa patrimonial i històrica, un llegat que li ve del fet d’haver estat durant molts segles la capital imperial. Donem una volta pel barri de Gion, on els turistes monten guàrdia amb l’esperança de veure una geisha, el que constitueix sembla una mena de passatemps local. És aquí on se situa la pel·lícula Memòries d’una geisha. Ens hem de conformar en entreveure-les darrera les mampares d’un restaurant exclusiu per a japonesos. Tampoc no hi ha sort al proper barri de Pontocho. Kyoto és una ciutat força cara i els restaurants japonesos bons piquen força, així que ens hem de conformar amb una cosa més discreta.

Dia X: Hiroshima (Miyajima)

Un tren bala ens porta d’Oyama a Hiroshima en uns 40′. L’hotel (Chisun) està a quatre parades del tramvia i força cèntric, tot i que comparat amb els de Kanazawa i Oyama ens sembla poca cosa. Descarreguem i tornem a agafar el tramvia per anar a la illa de Miyajima, una de les destinacions més populars del país. JR també gestiona el ferry que et porta a l’illa, així que amb el JR Pass no hem de pagar. Miyajima és sobretot famosa pel temple de Itsukushima-jinja, que està construit a primera línia de mar i que està envoltat d’aigua quan hi ha marea alta. Just davant del temple s’alça sobre les aigües majestuosa la seva tori vermella, un dels monuments més fotografiats del país. Quan hi arribem, però, hi ha marea baixa i perd part del seu encant, tampoc no hi ajuda gaire la gran quantitat de gent que hi ha.

Un altre dels elements més característics de la illa és la seva gran població de cèrvols salvatges, que acostumats a tanta gent ja s’han sociabilitzat i es passegen tranquils entre els turistes esperant que algú els hi doni quelcom de menjar. Tot seguit agafem un telefèric per pujar fins a Minsen el punt més alt de la illa, d’uns 530 metres, des d’on hi ha unes vistes espectaculars. La caminada des de l’estació del telefèric fins al cim, de no més de mitja hora, es fa força feixuga a causa de la calorada que torna a fer avui. Al costat de l’estació hi viu també una nodrida colònia de macacos, que pel que sembla són força més tranquils que les mones de Gibraltar.

Ja de baixada provem l’especialitat gastronòmica de la illa, les ostres. Les prenem fregides i amb arrós, tot i que, el més normal és que les facin a la graella. Em quedo amb les ostres fresques. Anem a buscar el ferry i tornem amb tren a Hiroshima, per anar al parc de la pau. Just quan sortim de l’estació ens trobem tota una gentada amb gorres i bufandes vermelles. Són els seguidors dels Carps, l’equip de baseball local, que es dirigeixen al Mazda Stadium, que cau a prop de l’estació. Sobre la marxa decidim també apuntar-nos i deixar la visita per demà al matí. Les entrades no són gaire cares i l’àmbient és força festiu, molt yanqui, ja que la gent sembla estar més pendent de les begudes i del menjar que del partit en sí. No m’estranya perquè realment és força aborrit aquest esport. Decidim marxar a la meitat del partit i quan les coses pinten força malament pels Carps.