Si hagués d’apostar per un grup de casa per aquest 2010 probablement ho faria pels Els Amics de les Arts. El seu nou treball Bed & Breakfast té perles com aquest Home que treballa fent de gos, que d’ençà que la vaig escoltar per primera vegada no hem puc treure del cap. És poc probable que arribin a assolir l’èxit dels Manel, la gran revelació de l’any passat, però tenen els ingredients necessaris per agradar el gran públic, bones armonies, lletres costumbristes i que gasten una fina ironia, etc. “Fan l’amor d’una forma animal entre camises i xandalls…”, grans!!!
He de reconèixer que històricament no he sigut un gran consumidor de música casolana, ja fos en català, castellà o anglès. Fins i tot en els dies que el rock català ho petava, a començaments dels noranta, jo era més de Nirvana, Pearl Jam i companyia. D’un temps ençà però estic força més receptiu al producte nacional, quelcom al que de ben segur no és aliè la bona vitalitat de què gaudeix la música a casa nostra, coincidint amb les noves formes de distribució i d’accés propiciada per internet. Primer van ser els Antònia Font, després els Manel, els Amics de les arts i d’altres que es mouen en una mateixa ona de revisió de la cançò, apostant per un pop d’arrel fresc i sense prejudicis, que beu de fonts molt diverses. El darrer descobriment, via Albert Puig i Guille Milckyway, són els 4t 1a, una banda que practica un pop de cambra o més ben dit de salò, ja que és als salons de cases on troben el seu millor àmbit d’expressió. El grup ofereix a través del Myspace els seus serveis a domicili, per tant, si disposeu d’un menjador minimament espaiòs (cosa altament improbable per altra banda) els podeu contractar per què vinguin a tocar a casa vostra i us amenitzin una vetllada. Us copio un tros de la seva actuació del cap de setmana passat al Depo de l’Hospitalet que he trobat penjada al Tube.
La primera vegada que vaig escoltar al Delicatessen Barcelona en colors vaig flipar en colors, mai més ben dit. El cantautor hippie s’ha passat al tecno, però tot seguit vaig recordar que l’ex líder dels Sopa passa llargues temporades a Eivissa, amb el que fins a cert punt és normal que se li hagi encomanat una mica l’esperit rave. El que més m’agrada de la cançó, primer single del nou treball del de Girona, és com el Quintana li fot morro i evita caure en el ridícul sense deixar de parodiar-se. Cal reconèixer que enganxa i que la lletra té gràcia. Jo la proposo com a nou himne de la ciutat. I és que no hi falta ningú, els pakis, els dels bongos, l’olor a pixum de gos, els barrets mexicans, les obres de l’AVE, el Monzó, el Touré Yaya…
Per fi he pogut veure La forma de les coses dirigida pel Julio Manrique. Les dues darreres temporades em vaig quedar amb les ganes, ja que va exhaurir entrades per totes les seves representacions a la sala petita del Lliure. La seva bona acollida anterior, tant per part de crítica com de públic, ha permès que ara es reestreni en un teatre amb major capacitat i amb més tirada popular, com és el Club Capitol de Les Rambles. El Julio adapta una obra de Neil Labute, que el mateix autor ja va portar al cinema l’any 2003. És tracta d’una tragicomèdia que subverteix els esquemes típics d’una comèdia romàntica, per devenir una àcida crítica cap a certes tendències actuals en l’art modern. Qui diu que Déu va crear la dona a partir d’una costella d’Adam? I no afegirem gaire cosa més, per tal de mantenir en suspens el gir final.
La construcció de les escenes resulta molt cinematogràfica, tal i com també fa, per exemple, la Carol López, el que dota l’obra d’un gran dinamisme. Els actors, col·laboradors habituals del Julio, estan tots força bé, especialment el Marc Rodríguez, en el seu paper d’aneget lleig. Molt bona també la música. En fi, una bona mostra de teatre del segle XXI.
A la feina tinc el sà costum de cada dia fer després de dinar una sessió de podcasting del Delicatessen de l’Albert Puig (Icat FM de dilluns a divendres a les 21 hores). L’Albert creu força amb els artistes de casa i no es cansa de promocionar-los i recomanar-ne els seus favorits, entre els que es troba la Maria Coma, que debuta en solitari amb el disc Linòleum (és també la meitat dels u_mä, projecte que comparteix amb la seva parella, el Pau Vallvé). Pels qui no la coneixeu encara us penjo el vídeo de la cançò Gat, que recorda força els treballs artesanal del gran Michel Gondry.
P.D. Excusato il retardo
La setmana passada va fer 40 anys del mític festival de Woodstock, el primer macro festival de música rock i també el punt culminant de la cultura hippie dels seixanta. Durant els tres dies que va durar pel seu escenari van desfilar artistes de la talla de Jimmy Hendrix, Janis Joplin, The Who, Jeferson Airplane, Santana, etc. Coincidint amb aquesta efemèride, divendres s’estrena Destino: Woodstock, del director de Brokeback Mountain i La Tormenta de Hielo, Ang Lee, que recrea en clau de comèdia aquells dies fonamentals per a la cultura pop. Pel que es pot veure al trailer promet bon rotllo i bona música.
Són els Love of Lesbian el millor grup de pop de Barcelona?, el Santi Balmes és un dels millors lletristes del pop en castellà?, tenen un dels millors directes del moment? Aquestes i altres preguntes tenen resposta aquest divendres a les 22h al concert que dins de la programació de les festes del barri de Sants oferiran als jardins de Can Mantega. El seu darrer treball, 1999, no fa altra cosa que confirmar tot el que ja apuntaven en els anteriors i també deliciosos Cuentos para niños del Japón i Maniobras de escapismo. A Spotify els podeu escoltar.
Per a alguns són uns dinosaures, màxims exponents d’un moviment que avui ja ningú recorda com el grunge, per a uns altres no són més que els Blur de Nirvana (i evidentment Nirvana serien els Oasis), però escoltant el seu nou single “The Fixer” un recobra bona part de l’energia teen de quan Perl Jam eren els reis amb aquells Ten i Vs gloriosos dels noranta. La cançò enganxa que donà gust i recorda alguns dels temes més energètics dels de Seattle com Spin the Black Circle o Do The Evolution. Tot plegat fa que estigui esperant en candeletes l’aparició del nou disc, Backspacer. Oh yeah!
Mai fins ara havia sentit un especial interés per la transició, el cop d’estat del 23-F o la figura política d’Adolfo Suárez, però en canvi si que em van agradar molt els dos anteriors llibres del Javier Cercas, Soldados de Salamina i la Velocidad de la luz, així que amb l’aval i la confiança que em donava l’escriptor de Girona vaig decidir donar-li una oportunitat a Anatomía de un instante durant el recent viatge pel Japó. La decisió ha estat del tot encertada, perquè el llibre m’ha atrapat des de pràcticament la primera pàgina amb la seva estructura de thiller conspiratiu. El llibre està molt ben documentat i a vegades costa seguir el fil de tants personatge simplicats en la trama colpista, però enganxa per uns personatges que Cercas dota d’una gran força dramàtica. Cercas contraposa la figura de tres “herois de la retirada”, a saber, Suàrez, Carrillo i Gutiérrez Mellado (els tres únics que van romadre asseguts a l’escó mentre les bales “zumbaban a su alrededor” durant l’assalt al Congrés), amb la de tres anti-herois, Armada, Tejero i Milans, de tots ells traça un perfil polièdric i ple de matisos. Encara que per la seva dimensió tràgica i per l’exhaustiu anàlisi psicològic que l’autor en fa, si el llibre té algún protagonista, aquest és sense cap mena de dubtes, l’ex president Suárez. Amb aportacions de caire personal i una estructura narrativa, que articulada sobre la figura de la repetició, dota a la narració d’un ritme àgil, Anatomía fascina tant pel què explica com per com ho explica. El llibre és pot llegir tant com una novel·la com una crònica periodística o un assaig, i totes les lectures són complementaries. Del tot recomanable.
Pel darrer dia del nostre periple pel país del sol naixent -i mai més ben dit, perquè a les cinc de la matinada ja es ben bé de dia i en canvi a les sis de la tarda ja fosqueja, cosa que escurça molt els dies si no es matina- decidim apurar al màxim la nostra estada a Kyoto, per tal de poder veure quelcom més d’aquesta ciutat tan plena de patrimoni cultural. Optem per visitar el pavelló platejat, Ginkaku-ji, menys ostentós que el seu homòleg daurat, però que l’iguala o fins i tot el supera pel que fa als jardins que l’envolten. Amb autobús, i traient el màxim partit del nou passi de dia que hem comprat, ens dirigim a continuació a Nijo-jo, l’àntic castell que van ocupar els shoguns de la dinastia Tokugawa. El castell destaca especialment per les pintures amb pà d’or que decoren les parets de les estances i les portes corederes. La fusta del terra emet al caminar-hi un tènue nyigui-nyogui, que segons ens diuen està fet expressament per dotar el castell d’un eficient sistema d’alarma contra intrussos.
Per acomiadar-nos de Kyoto, fem una volta pel mercat de l’alimentació, ple de paradetes on venen bàsicament peix i fem les últimes compres, entre elles no podia faltar la samarreta de la selecció japonesa de futbol -a la botiga el Barça és de molt l’equip més ben repesentat-. El shinkansen ens porta ens menys de tres hores fins l’estació de Tokyo, i d’allí cap a Narita i aquest conte ja s’ha fos.
Comentaris recents