Els Miserables

No sóc un gran afeccionat als musicals ja que trobo que massa sovint pequen d’un excés de frivolitat i tendeixen a caure en cert infantilisme, això no obstant no treu que quan em topo amb una peça rodona no sàpiga reconéixer els seus mèrits. Aquest és el cas sense cap mena de dubte de Els Miserables (Los Miserables – Los Miserables. Mas que un musical, una leyenda), que vaig poder veure la setmana passada al BTM. Crec que puc dir sense cap mena de por a equivocar-me que és el millor músical que he vist o si més no el que més m’ha agradat -fins i tot més que El Rei Lleó que vaig veure a Brodway-. La versió que ara es pot veure a Barcelona no crec que tingui res a envejar a la de Brodway o a la que des de fa 26 anys es pot veure de manera ininterrompuda al West End de Londres. El nivell de producció i artístic és molt alt.
L’adaptació de la novel·la de Victor Hugo és un drama romàntic que té molts dels elements que són la base de les tragèdies clàssiques. La lluita d’un heroi per escapar de la persecució implacable del destí tràgic, encarnat en la figura de la Llei immisericorde, i assolir per mitjà de l’amor la redempció. Tot això en un marc de lluita de classes i de revolució en la França post-revolucionària. El llibret i la música de Boublil i Schömberg és la clau de l’èxit d’aquest llegendari musical, però cal que la producció escènica i el repartiment estiguin a l’alçada. Certament ho estan.
El repartiment fuig de triumfitos i d’altres concessions mediàtiques i es nodreix bàsicament de professionals forjats en la disciplina del cant líric. Tots compleixen amb escreix, des dels dos protagonistes, Jean Valjan (interpretat per l’argentí Gerónimo Rauch) i Javert (qui encarna el català Ignasi Vidal, a qui vaig descobrir ja fa una quants anys a la divertida A la cuina amb l’Elvis), passant pels joves Marius (Guido Balzaretti), Eponine (Lydia Fairen) i Cosette (Talía del Val), o el contrapunt divertit que ofereixen Messier i Madamme Thenardier (Enrique del Portal i Eva Diago). També brilla Fantime (Virginia Carmona), que interpreta el solo més cèlebre del musical, el Soñé una vida (Elenco original de Madrid – Soñe una vida ) que va popularitzar la Susan Boyle amb la seva estelar aparició al Factor X (Susan Boyle – I Dreamed A Dream).

En fi, que malgrat l’elevat preu de les entrades potser si que paga la pena en aquesta ocasió rascar-se una mica la butxaca.