El pimer, Talihina Sky, the story of Kings of Leon de Steph Mitchell, produit pels mateixos Followill, però força allunyat del convencional biopic de rock star. Certament, els Kings of Leon no són 100% convencionals, ja que els origens i el background familiar i cultural d’aquests tres gremans i un cosí són com a mínim, i vistos des d’un òptica europea, peculiars.

Nascuts en ple cinturó bíblic, en un poblet perdut d’Oklahoma, el Talihima del títol, fills d’un predicador pentacostal que va acabar sucumbint a la temptació etílica, els Followill estaven cridats a ser uns rednecks més, com a molt, els seus progenitors esperaven que seguissin  els passos paterns i esdevinguessin uns fervents predicadors. Però, el rock, o més concretament el Surfer Rosa dels Pixies es va creuar un dia en la vida del Caleb i el Nathan i ja res no va tornar a ser el mateix. Juntament amb el germà petit i un cosí van formar els KOL en homenatge a l’avi patern, i com aquell qui diu d’un dia per l’altre van creuar el mirall i van convertir-se en protagonistes directes d’una vida 100% rock star de sexe, drogues i rock and roll, que encarnava tots els mals sobre els que els havien estat allisonant de petits.

El documental aborda, a partir d’una trobada familiar al poble que els va veure nèixer, aquesta dicotomia que semblen portar prou bé, malgrat que el sentiment de culpa és molt present. També descobrim les interioritats més íntimes del grup amb les tensions inherents a tota banda, amplificada en aquest cas pel sentiment fraternal. El documental agradarà sobretot als fans de la banda, però també té elements que poden ser interessants per a qualsevol.

L’altre documental que vaig veure és The sacred triangle: Bowie, Iggy & Lou (1971-1973) d’Alec Lindsell, que explica la feliç coincidència en el temps i l’espai de tres genis com David Bowie, Lou Redd i Iggy Pop, i com els tres van influenciar-se mutuament, parint en un curt lapse de temps tres obres mestres del rock and roll com són el Ziggy Stardust, el Transformer i el Raw Power.

Però abans d’arribar a parir aquests tres grandiosos discos tots tres van haver de recòrrer un llarg i complicat camí. Finalment va ser el talent pop i la visió comercial de Bowie la que va fer que les peces acabessin encaixant, i una vegada encimbellat al capdamunt de l’olimp de la música pop gràcies a la seva creació més reixida, l’alienígena Ziggy Stardust, recuperar del costat fosc els seus dos grans referents per donar-los l’oportunitat d’assolir un major reconeixement popular. Un documental més dens en quan a contingut que l’anterior, però igualment recomanable.

No sóc un gran afeccionat als musicals ja que trobo que massa sovint pequen d’un excés de frivolitat i tendeixen a caure en cert infantilisme, això no obstant no treu que quan em topo amb una peça rodona no sàpiga reconéixer els seus mèrits. Aquest és el cas sense cap mena de dubte de Els Miserables (Los Miserables – Los Miserables. Mas que un musical, una leyenda), que vaig poder veure la setmana passada al BTM. Crec que puc dir sense cap mena de por a equivocar-me que és el millor músical que he vist o si més no el que més m’ha agradat -fins i tot més que El Rei Lleó que vaig veure a Brodway-. La versió que ara es pot veure a Barcelona no crec que tingui res a envejar a la de Brodway o a la que des de fa 26 anys es pot veure de manera ininterrompuda al West End de Londres. El nivell de producció i artístic és molt alt.
L’adaptació de la novel·la de Victor Hugo és un drama romàntic que té molts dels elements que són la base de les tragèdies clàssiques. La lluita d’un heroi per escapar de la persecució implacable del destí tràgic, encarnat en la figura de la Llei immisericorde, i assolir per mitjà de l’amor la redempció. Tot això en un marc de lluita de classes i de revolució en la França post-revolucionària. El llibret i la música de Boublil i Schömberg és la clau de l’èxit d’aquest llegendari musical, però cal que la producció escènica i el repartiment estiguin a l’alçada. Certament ho estan.
El repartiment fuig de triumfitos i d’altres concessions mediàtiques i es nodreix bàsicament de professionals forjats en la disciplina del cant líric. Tots compleixen amb escreix, des dels dos protagonistes, Jean Valjan (interpretat per l’argentí Gerónimo Rauch) i Javert (qui encarna el català Ignasi Vidal, a qui vaig descobrir ja fa una quants anys a la divertida A la cuina amb l’Elvis), passant pels joves Marius (Guido Balzaretti), Eponine (Lydia Fairen) i Cosette (Talía del Val), o el contrapunt divertit que ofereixen Messier i Madamme Thenardier (Enrique del Portal i Eva Diago). També brilla Fantime (Virginia Carmona), que interpreta el solo més cèlebre del musical, el Soñé una vida (Elenco original de Madrid – Soñe una vida ) que va popularitzar la Susan Boyle amb la seva estelar aparició al Factor X (Susan Boyle – I Dreamed A Dream).

En fi, que malgrat l’elevat preu de les entrades potser si que paga la pena en aquesta ocasió rascar-se una mica la butxaca.

Després de la decepció que va suposar Un marit ideal, el Teatre Goya que dirigeix el gran Josep Maria Pou torna a elevar el llistò amb aquest Un déu salvatge de la Yasmina Reza, amb direcció de la Tamzin Townsend. El mateix espectacle ja es va poder veure l’any passant en la versió castellana al Tívoli, amb un repartiment de luxe, ni més ni menys que la Maribel Verdú, l’Aitana Sánchez-Gijón, el Pere Ponce i el Gonzalo de Castro. Aleshores ja em vaig quedar amb les ganes de veure aquesta comèdia agredolça, que confronta dues parelles ara encarnades per quatre actors de solvència contrastada: Jordi Boixaderas i Vicenta Ndongo en un costat del quadrilater i a l’altre cantonada Ramon Madaula i Roser Camí. Però no assitim només a un duel de parelles, també som testimonis d’una particular guerra de sexes. Les dues parelles es reuneixen en el que ha de ser una vetllada tranquila per mirar de ressoldre de la manera més civilitzada una baralla entre els seus fills. Aquest pretext serveix per posar al descobert els instints més primàris que s’amaguen rere les màscares que ens imposen les convencions socials. Uns dialègs àgils, amb rèpliques afilades, va trenant una vetllada que passa amb gran faciltat de reflexions sobre els valors morals de la societat occidental a anècdotes que aporten els elements de major comicitat (la tatín, el hàmster…). Més cínics ells, més histèriques elles, els quatre actors gaudeixen amb un text agrait, que fuig de llocs comuns i evita caure en la paròdia de boc gros.

Per fi he pogut veure La forma de les coses dirigida pel Julio Manrique. Les dues darreres temporades em vaig quedar amb les ganes, ja que va exhaurir entrades per totes les seves representacions a la sala petita del Lliure. La seva bona acollida anterior, tant per part de crítica com de públic, ha permès que ara es reestreni en un teatre amb major capacitat i amb més tirada popular, com és el Club Capitol de Les Rambles. El Julio adapta una obra de Neil Labute, que el mateix autor ja va portar al cinema l’any 2003. És tracta d’una tragicomèdia que subverteix els esquemes típics d’una comèdia romàntica, per devenir una àcida crítica cap a certes tendències actuals en l’art modern. Qui diu que Déu va crear la dona a partir d’una costella d’Adam? I no afegirem gaire cosa més, per tal de mantenir en suspens el gir final.

La construcció de les escenes resulta molt cinematogràfica, tal i com també fa, per exemple, la Carol López, el que dota l’obra d’un gran dinamisme. Els actors, col·laboradors habituals del Julio, estan tots força bé, especialment el Marc Rodríguez, en el seu paper d’aneget lleig. Molt bona també la música. En fi, una bona mostra de teatre del segle XXI.